EL JUBILEU, AVUI

Per entendre el Jubileu i com podem viure’l avui, ens cal anar a les arrels i a l’origen allà en l’antic Testament. Els jueus, quan es van constituir com a poble, després de la sortida d’Egipte, van establir tota una sèrie de normes i lleis que els ajudessin a conviure entre ells i a formar poble. Des de la Llei de Moisés al Sinaí fins a moltes normatives que havien d’ajudar-los en tots els aspectes de la vida personal, familiar i social.

Una de les lleis que van establir va ser la Llei del Dissabte. Igual que Déu havia creat el món en sis dies i el setè va descansar, ells volien assemblar-se a aquest Déu que els havia alliberat d’Egipte i van determinar que durant sis dies treballarien i el setè seria un dia de descans per a reposar forces, per alliberar-se de la feina i per a dedicar-lo a Déu. Així el dissabte seria el seu dia de descans. (Ex. 20,8-11)

Una altre llei que posteriorment van establir va ser la de l’any sabàtic. Cada setmana d’anys, és a dir, cada set anys farien un de descans en què no havien de treballar, ni sembrar, per tal que la terra es recuperés també.

Posteriorment, es va introduir l’any jubilar, l’any després de cada set setmanes d’anys (49 anys més 1), cada 50 anys, en què no solament es deixava descansar la terra, sinó que s’alliberava els esclaus, es perdonaven els deutes i es recuperaven les propietats que havien venut sobretot les terres.

Les lleis del jubileu a la Bíblia

Aquestes lleis de l’any sabàtic i de l’any jubilar les trobem en tres codis legals, corresponents a tres èpoques diferents. El més antic al llibre de l’Èxode, conegut com el “Codi de l’Aliança” (Ex. 20), probablement al principi del segle IX a.C. El segon, més extens, és la part central i més antiga del Deuteronomi i és conegut com a “Codi Deuteronòmic” (Dt. 12-25) a finals del segle VII a.C. Finalment la “Llei de la Santedat” es troba al Levític (Lv.17-26) a mitjans del segle VI a.C. En aquest últim trobem la llei de l’any jubilar.

Aquests tres codis estan relacionats entre ells, ja que cada un feia un compendi dels anteriors i s’adaptaven a les circumstàncies de cada moment, amb el denominador comú del seu caràcter social. Encara que les motivacions eren religioses (imitar i lloar Déu) les conseqüències eren una distribució més justa de les riqueses i la llibertat com a valor suprem. Totes porten una llavor de justícia, restitució i llibertat en un context rural de fa més de dos mil cinc-cents anys.

Quan van arribar a la Terra Promesa, on es van assentar, van fer un repartiment just de les terres perquè totes les famílies tinguessin una identitat (la propietat de la terra), un mitjà de subsistència i una llibertat personal i econòmica suficient. Però amb el temps sorgien circumstàncies que podien provocar l’empobriment progressiu (sequeres, falta de previsió, malalties, etc.). Aquest empobriment podia ser: per la necessitat de vendre les terres, per la necessitat d’endeutar-se i per la necessitat de vendre’s com a esclaus per a retornar els préstecs.

Aquestes circumstàncies feien que cada vegada hi hagués més diferències entre famílies pobres que s’anaven empobrint cada vegada més i famílies riques que s’anaven enriquint progressivament.

La llei de l’any jubilar tendia a tornar a recomençar de nou, per tal d’evitar aquestes diferències. És una norma revolucionària per la qual les famílies tornaven a recuperar les propietats de les terres. El seu pensament era que la terra era propietat de Déu que era just. Per això les terres no es venien a perpetuïtat i era el mateix Déu que garantia la redistribució periòdica.

També l’any jubilar es perdonaven els deutes, per tal d’afavorir els més necessitats i eradicar la pobresa.

Igualment l’any jubilar s’alliberaven els esclaus. Déu ha donat la llibertat a tots els israelites en treure’ls d’Egipte i seria una aberració que un germà esclavitzés un altre. És l’actualització de l’esdeveniment salvador de l’Èxode.

Etimologia

El terme jubileu té el seu origen etimològic en la paraula hebrea “yobel”, que era un instrument musical fet amb la banya de l’ovella mascle, amb el qual s’anunciaven les festes i en especial el començament de l’any jubilar.

La paraula llatina “jubilus” prové de la paraula anterior i indica els crits de joia que donaven els camperols en escoltar el so del “yobel” anunciant l’any jubilar.

La paraula “jubilació” vol dir alliberament després de molts anys de treball. És curiós que des del començament de l’edat laboral, els 16 anys, fins a la jubilació, els 65, van 49 anys, que era el termini màxim de servitud entre els jueus, amb l’arribada de l’any jubilar en què s’aconseguia l’alliberament de l’esclavatge.

Els profetes

Posteriorment, els profetes –en especial Isaïes i els seus oracles del cap. 61- li donen a l’any jubilar un sentit simbòlic, una espècie de jubileu alternatiu.

Sobretot en Is. 61,1-3: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè m’ha ungit, m’ha enviat a anunciar la bona nova als pobres, per curar els cors esgarrats i per anunciar l’alliberament als captius i als presoners la llibertat. M’ha enviat per a anunciar l’Any de Gràcia del Senyor...”. Isaïes anuncia un “Any de Gràcia”, allà on el Levític proclamava un “Any Sant”. Aquest jubileu d’ Isaïes té un horitzó més ampli. És un anunci profètic.

L’Any de Gràcia del Senyor

Pel que fa a Jesús, no sabem i no consta que durant la seva vida visqués un jubileu i no va relacionar explícitament la seva predicació i la seva vida amb la llei de l’any jubilar.

Però és significatiu el passatge de Lluc (Lc.4,16-30) a la sinagoga de Natzaret. Després de llegir Jesús la lectura d’Isaïes, afegeix un breu comentari que desencadena diverses reaccions: “Avui s’ha acomplert davant vostre el passatge de l’Escriptura que acabeu d’escoltar”.

En Jesús s’acompleix l’anunci profètic d’Isaïes i amb Ell arriba “l’Any de Gràcia” del Senyor. De fet tota l’actuació de Jesús, curacions, perdonar, atenció als pobres i marginats, les benaurances... és com el jubileu proclamat i realitzat per Jesús. Amb l’encarnació s’acompleix l’esperit del jubileu: Déu torna de la part dels homes.

També les paràboles de Jesús tenen aquest component jubilar. El Regne de Déu s’assembla a un convit (el convidats són els pobres), al perdó dels deutes, etc.

En definitiva Jesús és l’expressió de l‘amor gratuït de Déu.

Jesús demana als seus seguidors: Sigueu perfectes, com Déu. Nosaltres, seguidors de Jesús hem de tornar de la part dels homes, igual que Déu, igual que Jesús. I realitzar aquest simbolisme del jubileu: la restitució i la llibertat que Déu ens dóna gratuïtament.

No ens demana res a canvi: Sí, una condició: saber perdonar, saber restituir, com diem al Parenostre. Saber respectar la llibertat dels altres.

El Jubileu del Santuari de Fàtima

Els 50 anys del santuari de Fàtima és una ocasió per celebrar un “Any de Gràcia”. Però no es pot reduir solament a un calendari de peregrinacions (que pot esdevenir en fer turisme) ni de celebracions (que miren el passat). Ha de mirar el futur en clau de compromís. Els cristians hem de col·locar amb la “persona de Jesús”, el “projecte de Jesús” que és el projecte del Pare sobre el món. En fer present el Regne de Déu, l’Amor de Déu en el món. Jesús ho va presentar com un notícia bona per a tots, especialment per als pobres i marginats. Aquest jubileu, ens ha d’ajudar a conèixer millor aquest projecte de Jesús i a identificar-nos amb ell, per a fer vida a aquella bona notícia.

S’ha de traduir en la defensa i promoció de la justícia social, tal com recordava Joan Pau II en la “Tertio Millenio Adveniente” amb motiu del Jubileu de l’any 2000. Aquesta dimensió social s’ha de manifestar també en el Jubileu de Fàtima. Els israelites vivien un tipus de societat ben concreta i el seu jubileu estava ben adaptat a la seva realitat. Nosaltres no podem quedar-nos en la pura simbologia que no toca de peus a terra i l’hem de concretar a la nostra realitat social, globalitzada, i fer-la present en els diversos àmbits, com ara promovent el comerç just, una economia que posi l’home per sobre del creixement i un repartiment més just de les riqueses. El que anomeneu aquí caritat jubilar veig que va en aquest sentit.

A nivell personal, hem de saber perdonar i restituir la llibertat dels altres. Per exemple hem de saber alliberar els altres de la nostra tendència a posseir-los i a exercir un poder sobre ells, en la família, amb els amics...

En definitiva a fer possible d’una manera vital l’acció salvífica de Jesús, a través del seu projecte de fer un món més just i més bo: el Regne de Déu.