HOMILIA SANTUARI DIOCESÀ DE FÀTIMA

(Tàrrega, 1 d'octubre 2006)

Estimats: Estic molt content d’acompanyar-vos en aquesta Festa Major extraordinària del Santuari Diocesà de Fàtima. Gràcies a Mn. Joan Carreres, el seu actual capellà custodi, per haver-m’hi invitat. Ara, la que de veres m'hi ha convidat és Ella com si em digués des del fons del meu cor: -Climent, fill meu, vull que vinguis a participar de les meves noces d'or en aquest santuari, tu que, essent vicari de Tàrrega, vas viure els inicis de la seva gestació i del meu enamorament d'aquesta ciutat de l'Urgell, tan mariana.-

En efecte, venint de Bellpuig i abans d'anar-me'n a Castellar de n'Hug, a l'altre extrem del nostre bisbat, vaig exercir el ministeri sacerdotal en aquesta parròquia durant dos anys (de mitjan 1953 a mitjan 1955), que és just quan aquest Monestir fou edificat i vingueren les Monges Carmelites de l'Antiga Observança, talment un eixam d'abelles, a fabricar-hi la mel de l'Amor Diví. Poc temps després, el 26 de novembre del 1955, començaria de construir-se aquest Santuari per obra i gràcia del bisbe Tarancón, el qual no sols el beneiria i consagraria a les primeries de novembre del 1956, sinó que hi portaria aquesta imatge tan estimada de la Mare de Déu de Fàtima que ens presideix, la mateixa que, vinguda de Portugal, l'any 1949 havia recorregut triomfalment tota la diòcesi i que ell havia guardat gelosament fins aleshores a la capella particular del seu palau solsoní. I jo, què? Doncs mira, des d'aquells cims de l'Alt Berguedà vaig córrer a compondre l'himne o virolai AURORA DEL NOU DIA, al qual posaria música Mn. Carles Melé, al cel sigui.

No us el recitaré, això que me'l sé de memòria; ja el cantarem després, si Déu vol. El que sí que us recitaré, si m'ho permeteu, és un petit poema, d'entre els molts que vaig escriure l'any 1949, arran d'aquell famós pelegrinatge. Es titula PREGÀRIA D'UN INFANT A LA VERGE DE FÀTIMA:

L'infant només coneixia

les Verges que havia vist,

i cadascuna tenia

a la falda Jesucrist.

Ara, en veure que venia

amb un posat un xic trist

una altra Verge Maria

sense Jesús, d'improvís

li diu amb veueta clara:

-Em voldríeu, dolça Mare,

al lloc del Fillet absent?--

L'infant espera contesta.

La Verge inclina la testa

i obra els braços somrient.

Perdoneu: No he vingut a parlar-vos de mi sinó de la Mare de Déu, Aquella a qui totes les generacions han proclamat i proclamaran Benaurada.

Les lectures bíbliques que acabem d'escoltar són ben adients a l'Eucaristia commemorativa dels cinquanta anys d'aquest santuari marià que estem celebrant.

Si tots els qui creiem en Jesucrist, ens alegràvem amb el profeta Isaïes quan exclamava: "EI poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum... i ens omplíem d'una alegria immensa perquè ens havia nascut un noi, el Príncep de la pau, el Salvador del món", el primer que hem de fer és donar-ne les gràcies a Maria, aquella noia humil de Natzaret que, juntament amb Josep el seu espòs, ajudà com ningú a fer realitat el somni de Déu Pare.

És més: Maria, no es va limitar a concebre el Fill de Déu en les seves virginals entranyes per obra de l'Esperit Sant i donar-lo després a llum, sinó que ens hi donaria a tots nosaltres convertint-se així en Mare de l'Església, ja que el Pare ens reconeix com a fills en el seu Fill estimat. D'on, la lectura dels Fets dels Apòstols: la Verge Maria, covant talment una lloca l'Església naixent en actitud de pregària, un cop Jesús fou endut al cel.

Però aquesta maternitat universal ¿d'on li venia sinó de Jesús mateix, el qual no feia gaire que, de la creu estant, havia dit: "Mare, aquí tens el teu Fill. - Joan, aquí tens la teva Mare." Aquestes paraules testamentàries de Jesús a mi sempre m'han impressionat molt. ¿Us heu fixat bé fins a quin punt Jesús ens ha estimat que ha arribat a donar-nos la seva mateixa Mare, el tresor més preuat de tot fill ben nascut? Us imagineu? La va donar a Joan, sí, el deixeble més estimat i fidel, però ens la va donar i ens la dóna a tots nosaltres, ni que siguem covards com Pere, o traïdors com Judes. Déu meu, quines profunditats d'amor les de la nostra fe cristiana! Quines meravelles més meravelloses! Mai no serem prou agraïts a Déu, el Pare que en Jesucrist ha demostrat com ens estima, i a la Verge Maria, Mare de Jesús i Mare nostra.

¿Sabeu quina és l'alegria més gran que podríem donar-li, a Maria, la nostra Mare, que avui i aquí honorem sota el títol de Fàtima, com solem venerar-la també sota els noms d'Alba, Carme, Queralt, Montserrat, Lurdes i tants d'altres, retrats diversos com són de la mateixa persona? Viure i comportar-nos com a fills de Déu i germans en Jesucrist. No som orfes, de cap de les maneres! Tenim un Pare i una Mare que no ens mereixem. Déu mateix ens és Pare i Mare, gràcies a la col•laboració generosa, total, de Maria, la "Mare admirable" (títol de la recent carta pastoral del nostre bisbe Jaume). Ah, si això, aquesta realitat sobrenatural, no ens limitéssim a proclamar-la i celebrar-la com ara mateix estem fent, sinó que la visquéssim amb totes les seves conseqüències tant individuals com comunitàries! Que en seríem de feliços! I quin bé que faríem a la Humanitat amb vistes al Regne de Déu que Jesús va venir a implantar en aquest món!

Les mares no acaben mai de donar a llum els seus fills. De tant com els estimen, no sols pateixen els dolors de l'infantament, sinó que pateixen sempre més per ells, i només són felices si els veuen créixer en salut i bondat. Aquell goig que el noi donava a Josep i Maria "a mesura que creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes" -tal com comenta sant Lluc-, ¿per què no mirem de donar-li també nosaltres? Només li donarem en la mesura que ens assemblem a Jesús, el seu fill, de guisa que en cadascun de nosaltres hi pugui reconèixer el seu rostre, convertits en Crist vivent per la nostra santedat de vida. És clar que llavors el fill del fuster només tenia dotze anys, i a la seva pobra Mare no li estalviaria pas tot de neguits i sofriments fins a portar-la als peus del Calvari; el goig, però. que li havia donat amb el primer miracle a les noces de Canà de Galilea, l'acabaria de completar amb el goig infinit de Pasqua, el vi millor.

Jesucrist, ni que ja hagi ressuscitat d'entre els morts com a Cap del seu Cos místic, estarà en agonia fins a la fi dels segles en nosaltres que som els seus membres, sotmesos encara com estem a les precarietats d'aquesta vida terrena. Per tant, no sols Déu el Pare pateix amb nosaltres i per nosaltres, sinó que també ho fa Maria, la Mare, en espera del part definitiu, el de la gloriosa resurrecció final, "la major naixença."

Deixem-nos, doncs, madurar per l'Esperit del Senyor que hi ha en nosaltres d'ençà del baptisme. Visquem com a fills de Déu i com a germans en Jesucrist. Repeteixo: tant individualment com comuniàriament, això és, com a Església. Estalviem-li a la nostra Mare del cel tots els sofriments que puguem. La nostra mateixa Església catòlica i apostòlica, com la deu fer patir en l'actualitat, i com deu pregar per ella prop del Pare perquè sigui més fidel a l'Evangeli i a la missió que Crist li confià, i més oberta al món dels nostres dies.

Bé, com sigui, Maria, la nostra Mare del cel, no ens deixa ni ens deixarà mai. Siguem fidels a la consigna que ens va donar: -Feu tot el que Ell us digui.- És tan present en la nostra vida (llàstima que no ens n'adonem prou!), que ara mateix, el Cos de Jesús que combregarem després d'haver escoltat la seva Paraula, té gust d'ella, de la seva mateixa carn immaculada. I és que la taula eucarística és sempre Ella qui ens la para i prepara, bona Mestressa de casa com és. Que per molts anys aquest Santuari de Fàtima pugui exercir de Llar Pairal de la nostra Diòcesi de Solsona i que les Germanes Carmelites no hi deixin mai apagar el foc de la fe, de la pregària, de l'espiritualitat. Amén.

Climent Forner